Levante-EMV
Camps dice que la única propuesta del PSPV es convertir la C. Valenciana en un satélite catalán
Pla lanza 1.291 medidas para potenciar los servicios públicos y la transparencia
Las Provincias
Viajes y regalos a cambio de un voto
Los socialistas copian propuestas electorales de EU en materia de igualdad y sanidad
El País
El PSPV resume en 1.290 medidas un programa para la regeneración política y la atención social
Artículo de Opinión
Pep Melero, Secretari del BLOC de Silla (Levante-EMV 11/03/2007)
L'AGRICULTURA MÉS ENLLÀ DE LA VISIÓ PRODUCTIVISTA
En els últims mesos estem assistint al cansament del món del camp, com a conseqüència de la decreixent rendibilitat de l’activitat. L’últim detonant d’aquesta situació ha estat la crisi citrícola, que ha afectat a un sector fonamental de l’economia valenciana. Ens hem acostumat a veure, en els informatius de les diverses cadenes de televisió, que analistes i sobretot polítics ens parlen de la crisi del sector des d’un punt de vista essencialment productiu i comercial, oblidant aspectes fonamentals, com és el concepte de multifuncionalitat de l’agricultura, que s’ha convertit en el nou paradigma de la Política Agrícola Comuna (PAC) de la Unió Europea, després de la reforma de l’Agenda 2000.
Què és la multifuncionalitat de l’agricultura? El terme multifuncionalitat no és sinó una paraula nova per a un concepte antic: la incorporació a la funció tradicional de producció de matèries primeres i aliments de totes aquelles altres funcions realitzades per l’agricultura que van més enllà d’aquesta i per les quals l’agricultor no obté un bé intercanviable en els mercats (funcions no comercials). En particular l’agricultura produeix el que s’anomenen externalitats positives (béns públics), és a dir productes per als quals no existeixen mercats o pels quals el mercat no paga un preu, malgrat tenir un gran valor. Entre aquests productes podem incloure el manteniment del paisatge, frenar la desertització, la prevenció d’incendis, el manteniment de la biodiversitat i altres tan fonamentals com la producció d’oxigen i l’absorció de CO2. A més, l’agricultura assegura l’equilibri territorial, és a dir que no tota la població es concentre en macro-ciutats, i és la garant de la seguretat alimentària d’una determinada regió en un món on en poc de temps es produiran desequilibris en la disponibilitat d’aliments a causa de la creixent població mundial.
Aquestes externalitats positives són les que legitimen les ajudes del sector públic a la producció d’aliments i matèries primeres, amb la finalitat de mantenir el nivell de producció dels béns públics no remunerats pel mercat, atès que ambdós tipus de béns són produïts de manera conjunta. No obstant això, aquesta ajuda del sector públic a la producció s’ha mostrat ineficient i en aquests moments nociva, des del punt de vista econòmic i mediambiental, raó per la qual seria més convenient remunerar a l’agricultor en lloc de la producció, ja que ell és qui contribueix amb el seu treball a la millora del benestar social, sent aquesta una mesura que distorsiona en menor mida el mercat que l’ajuda directa a la producció. De fet les ajudes a la producció han propiciat situacions tan surrealistes com la de La Manxa, on les ajudes a la producció de cereals han afavorit l’assecament del Xúquer per l’ús d’aigua per a produir cultius que no serien viables sense aquestes ajudes, que van a parar fonamentalment a la butxaca de grans terratinents i no de l’agricultor professional com seria desitjable.
En aquest context és fonamental la generació d’indicadors mediambientals que ens ajuden a valorar en termes monetaris i de la manera més objectiva possible el que estem disposats a pagar els ciutadans pel paisatge, la biodiversitat, la seguretat alimentaria i altres béns públics. La paradoxa de la situació no és solament que no paguem sinó que huí en dia repercutim sobre l’agricultor els costos del manteniment del mediambient, com succeeix al Parc Natural de l’Albufera on la protecció de l’hàbitat suposa un cost afegit a la producció que fa encara menys rendible una activitat fonamental perquè el mateix continue existint com el coneixem.
La Generalitat i el Consell es doten de competència en matèria de política agrícola com resa l’article 18 del nou Estatut d’Autonomia, on es diu explícitament que: “Des del reconeixement social i cultural del sector agrari valencià i de la seua important labor en l’activitat productiva, en el manteniment del paisatge, del territori, del medi ambient, de la cultura, de les tradicions i costums més definitories de la identitat valenciana, la Generalitat adoptarà les mesures polítiques, fiscals, jurídiques i legislatives que garantisquen els drets d’aquest sector, el seu desenvolupament i protecció, així com dels agricultors i ramaders”.
Si coneixem el problema i ens hem dotat de les competències i capacitats necessàries per a afrontar-lo cal preguntar-se què és el que està demorant una actuació contundent cap un sector fonamental per al nostre futur com és l’agricultura. Hi ha algú interessat en que aquest sector deixe de ser rendible des del punt de vista productiu per a certificar la seua defunció definitiva? Per què no parlen els responsables de la nostra agricultura de la seua funció social a pesar de plasmar-ho clarament a l’Estatut? Són preguntes per a les quals els agricultors sí tenen resposta perquè saben el que passa i a les quals la resta de ciutadans hauríem de donar resposta sense més dilació abans que siga massa tard.
